L’últim galop

 

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El dia era perfecte; o no era així? Un matí clar i lluent. Últim dia de febrer i dia detancament de la temporada de caça. La neu cobria els prats i dibuixava ones sinuoses, formes suaus i arrodonides. El sol la feia espetegar en mil esclats encegadors que percebíem tots dos des del nostre menjador, amb la tassa de cafè a les mans. La mirada abstreta, distrets per la bellesa que ens envoltava, el pensament enllà.

Jo pensava en la màgia que ens oferia l’espectacle de la natura i en la sort de poder contemplar-la. La neu, quin caprici natural: anhelada pels esquiadors, avorrida pels pagesos, temida pels conductors… Apareix quan vol i com vol; desapareix per art d’encantament. Efímera. Capaç de canviar-nos el destí sense deixar cap traça. I a la vegada , infinitament bonica, amuntegant cristalls de formes diferents que el vent s’encarrega d’esculpir capritxosament.
De cop, el vaig veure, saltant, quasi volant, pendent avall, endut per la gravetat i la joia de sentir-se viu i fort en un dia perfecte de finals de febrer. Bell, àgil, amb el cap ben dret, ornat per banyes majestuoses, avançava al galop cap a un destí que poc es podia imaginar. Quina força secreta l’empenyia cap a la gola del llop?
Ara no el veia però, tot d’una, “pam!” un sol tret es va sentir ressonar muntanya amunt. I em vaig imaginar la fatalitat del moment, la vida feta miques; així, en un instant.
Més tard, fent un tomb pel poble, els vaig veure tots allà, els botxins, envoltant la víctima que jeia als seus peus. Les traces a la neu del lloc des d’on l’havien arrossegat fins a la carretera. Vermell damunt de blanc. Xerraven. Gerard, el nostre veí, es va adreçar cap a nosaltres amb expressió de sorpresa “D’on ha vingut? Éreu vosaltres que l’heu fet baixar mentre passejàveu per la pista damunt del poble? O potser el vostre gos?”. Res de tot això. La fatalitat havia volgut portar l’animal cap al seu propi fi en l’últim dia de cacera. Demà s’hauria salvat.
Em vaig representar el cérvol com un símbol de la nostra civilització, corrent temeràriament cap a un destí evitable. Ens salvarien els Podemos? Els Syriza? Les institucions europees? O estàvem condemnats a un final com el del cérvol, a una autodestrucció inconscient.
Mirant l’expressió de l’animal em va semblar que no havia patit, fins i tot hauria dit que em somreia. Em vaig alleujar.

 

Marta Maristany

el 28 de Febrer, 2015

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *